Vendre pa, vendre llibres

Tanquen una llibreria i mesos després, al mateix local, obren un restaurant. Ha passat en diferents ocasions i continuarà passant. L’última, Ancora y Delfín, llibreria situada a la part muntanya de la Diagonal barcelonina. On abans estava la llibreria (fins al febrer del 2012) ara obre un establiment de “Le Pain Quotidien”. El nom d’Ancora y Delfín és una composició que és gairebé un jeroglífic concebut a la Roma imperial. La llibreria estava allà des del 1956. Amb “Le Pain Quotidien” passa el contrari. Sembla un nom escapat d’un relat de Boris Vian. Però és una cadena de restaurants on manen el pa, les amanides i l’orgànic en general.

La gent viu aquests canvis amb angoixa. Tancar una llibreria, en un país que ha estimat els llibres tant com la seva llengua, sembla un pecat de l’esperit, una traïció. Més encara en una ciutat que s’observa a si mateixa i en la qual la població manté una dependència sentimental amb el paisatge (hi ha ciutats a les quals això ja no passa). Van patir pel tancament de la Llibreria Ona (després reoberta) com abans ho havien fet pel tancament de la Cinc d’Oros…

Però és millor no inquietar-se. El tancament d’una llibreria no és una derrota moral ni significa que la ciutat s’hagi tornat més inculta. És la constatació que les petites llibreries han de canviar de model de negoci. Curiosament, a Ancora y Delfín sempre van veure les coses clares. “Aquesta és una llibreria amb molta personalitat, i hem preferit tancar-la abans que adaptar-la i convertir-la en alguna cosa que no ha estat” va dir Eulàlia Teixidor, la seva última propietària. Tenia molta raó. Mantenir-la oberta hauria implicat canvis molt profunds en la relació amb els clients, amb el producte i en la naturalesa del negoci.

El plantejament de “Le Pain Quotidien”, és exactament l’invers, el resultat de l’obsessió d’un cuiner belga, Alain Coumont, pel pa que havia provat de petit. No és probable que hagi replicat el pa perdut de la infantesa. Però el que sí que ha aconseguit, des que va iniciar el negoci el 1990, és que els clients que freqüenten els seus locals (n’hi ha uns quants a mig Europa) se sentin com si fos així. I que fins i tot s’assentin amb reverència al voltant d’una taula comunitària, com si això fos el segle XIX.

Així és la fortuna. Que somriu a aquells que són capaços d’innovar, de crear nous productes, serveis i models de negoci. En un món en el qual el capital i la tecnologia poden arribar a qualsevol racó, en el que el mercat laboral s’està fent més homogeni, el veritablement escàs, el que marca la diferència, són les idees. Ho expliquen Erik Brynjolfsson, Andrew McAfee i Michael Spence en un article a Foreign Affairs, New World Order. També diuen que els que siguin capaços de proveir el seu entorn d’idees rebran una gran recompensa per això.

Siguin idees per vendre pa o per vendre llibres.

(Publicat a La Vanguardia el 21 de juny de 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s