Nòmades

El diari Le Monde revelava aquesta setmana que alguns dels primers executius de grups francesos com Sanofi, Air Liquide, Essilor, Schneider o Danone, entre d’altres, ja no resideixen a França. L’exili de tots aquests executius és poc perceptible perquè els afectats se n’amaguen. No els agrada que se sàpiga. Quan se’ls descobreix, solen respondre que el canvi de residència obeeix a motius personals o s’escuden en eufemismes tan rodons com “vull ser al més a prop possible del mercat”. En realitat, el motor principal d’aquest exili és la fiscalitat de les rendes altes. I deixar que aquesta tendència es consolidi acaba sent un perill: sovint, darrere de l’executiu pot acabar anant-se’n la seu i, de vegades, qui sap si l’activitat. 

Comparades amb les preocupacions de l’Elisi, en un país que manté un llarg historial d’incidents amb la fiscalitat de les rendes altes, el neguit d’un Andreu Mas-Colell, sempre preocupat per la “deslocalització” d’executius cap a Madrid per diferències en l’IRPF, sembla una nimietat. La capacitat de moviments dels alts executius no se circumscriu al pont aeri. Depassa continents. La internacionalització dels grans grups, la proliferació de centres i laboratoris en diferents països, facilita aquesta mena de decisions. I reforça el furor viatger d’aquests nòmades del capital: la residència a Boston, l’activitat a París, els nens en una escola suïssa i el cap de setmana a Londres. Abans calia preocupar-se per la mobilitat del capital. Des de no fa gaire cal preocupar-se també per la mobilitat dels alts executius. I el que això suposa.

L’emergència d’aquestes elits, que per la seva capacitat de moviment estan per damunt de les lleis dels estats i dels compromisos amb els territoris on operen les seves empreses, explica en bona mesura la reacció d’hostilitat que el llibre de
Thomas Pikkety sobre l’increment de la desigualtat – Capital in the wenty-first century- ha rebut de part dels mitjans que millor reflecteixen els interessos d’aquests sectors. Cada època té els seus fantasmes. I el fantasma menor d’aquest temps és icketty, home moderat, assessor de la també moderada Ségolène Royal i un economista la feina del qual no és cap altra que la de salvar el sistema capitalista de la deslegitimació. Però ningú no ho diria en observar les reaccions de certs mitjans. Financial Times ha mobilitzat un dels seus millors editors, Chris Giles, per erosionar la legitimitat dels treballs del francès a la recerca d’errors en les seves sèries estadístiques. L’operació ha desbordat fins i tot The Economist, que ha censurat suaument la jugada. Però qui se n’ha emportat la palma ha estat Bloomberg Business Week , publicació clàssica dels negocis als Estats Units, que en el seu últim número dedica una portada kitsch -simulant una revista per a jovenetes (vegeu la imatge)- per tractar la febre Picketty.

La premsa nòmada és cruel.

(Publicat a La Vanguardia el 7 de juny de 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s