Morir d’èxit

El dia en què la cadena Four Seasons obri el seu hotel a l’antic edifici del Deutsche Bank, avui ocupat per la firma Cuatrecasas, la ciutat turística irromprà a l’avinguda Diagonal per revitalitzar una de les zones comercials en la qual l’empremta de la crisi és encara perceptible. Però no serà l’única esquerda a través de la qual aflorarà el magma. La Barcelona turística comença a aventurar-se cap a l’est de l’Eixample, en la confiança que l’impuls d’aquests pioners dels pantalons curts la porti tard o d’hora fins a la Torre Agbar, on es projecta un altre hotel de referència, el Hyatt. Finalment, allà on el capital local es mostra escèptic, es mouen inquiets els fons internacionals, convençuts que acabaran per convertir el front marítim de Barcelona en un waterfront atapeït d’activitats a la manera de San Francisco.

Barcelona és cada vegada més això. Un segon model productiu per al país. El primer és l’interior “germanitzat” nascut a la Catalunya que va del Vallès a Osona i segueix fins Girona. És on habiten les petites i mitjanes empreses “austeritzades”, les que han sobreviscut a l’apagada del crèdit, que ja són més fora que dins (en vendes i en mentalitat), capaços de fecundar el nou tèxtil, el metall o l’alimentari, entre altres. En front d’aquest tros d’Europa que es va aturar al Llobregat, Barcelona sembla un empelt de la Califòrnia que alguns gurus locals van imaginar fa dues dècades. Més hedonista, tan desendreçada en algunes coses com creativa. On hi conviuen les tecnologies de la informació (poques), amb la massa gris de l’e-commerce, un tros selecte de biotecnologia i les tecnologies hospitalàries… Però sobretot hi creix el turisme, el comerç i la cultura. L’herència d’una ciutat que va saber viure bé fa un segle i que ara ha après a reciclar els vestigis d’aquell passat per vendre’ls amb èxit.

Hi ha raons per desitjar que això continuï. Però també n’hi ha per desitjar que es preservi el precari equilibri en què es mou, no sigui que l’èxit del turisme sigui tan gran que acabi devorant la resta d’activitats, i amb això, al món de les idees que tan atractiva continua fent a la ciutat.

San Francisco és, en aquest aspecte, una urbs que ha sabut mantenir aquest equilibri. El turisme és allà determinant per a l’economia de la ciutat. Però molesta el just i no monopolitza la seva imatge. Venècia pot ser l’exemple contrari. Això és, el d’una ciutat que és una màquina per captar divises, però en la qual el negoci turístic és vist pels locals com una maledicció, l’activitat que tot ho ofega, la que impedeix de trobar un sol racó en el qual asseure’s cinc minuts, sentir-se una mica sol i pensar en altres coses… Barcelona no està encara en aquesta situació. L’activitat turística irrita ja a segons quines zones i a segons que col·lectius. Però encara queda un temps per al monocultiu turístic. Que trigui molt en arribar.

(Publicat l’1 de juliol de 2014 a La Vanguardia)

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s