Fer-se trampes

L’economia espanyola dels 2000 no va ser El Dorado que pensàvem

El cervell és el gran trampós. Esmorteeix i suavitza la comprensió dels traumes per fer-los més suportables. Reescriu una vegada i una altra la percepció dels esdeveniments perquè s’ajustin a les conviccions dels individus i evitar que col·lapsin. Amb els col·lectius passa una cosa semblant. L’opinió pública s’agafa sempre a aquelles explicacions que més li convenen perquè siguin compatibles amb la història que s’han construït de si mateixes.

La història oficial descriu la dècada del canvi de segle com un dels períodes de més prosperitat de l’economia espanyola. És l’etapa final del “segon miracle econòmic espanyol”, una llarga expansió que es trunca amb l’esclat de la bombolla immobiliària i financera. S’admet, a tot estirar, que la inflació que va acompanyar a l’expansió immobiliària havia trencat la productivitat de la indústria i l’havia fet més vulnerable davant la globalització. Però es mantenia la història oficial de l’abans i el després de la crisi: un passat de prosperitat al que tornar quan la crisi hagués amainat.

Però les últimes dades publicades assenyalen que la realitat no va ser exactament aquesta. I que, deixant de banda els devastadors efectes de l’atur, el cert és que els orígens dels mals que van venir després poden rastrejar-se en els anys meravellosos que van del 2000 al 2007. Abans de la crisi. Un post publicat al web “Nada es Gratis” per l’economista Samuel Bentolilla arriba a la conclusió que aquell El Dorado que va ser l’economia espanyola dels 2000 va ser en realitat menys pròsper del que pensàvem. I del que recordem. Segons explica l’evolució de l’Enquesta Financera de les Famílies, la renda mitjana va caure un 10% durant la dècada Com van poder caure els ingressos de les llars entre els anys 2001 i el 2007 quan, en aquell periode, l’economia va créixer un espectacular 20%?

L’economista troba dues respostes a aquesta paradoxa. Una és demogràfica i sociològica. En aquell període es van crear moltes més llars com a conseqüència de la immigració, però també perquè la bonança va incitar molts joves a abandonar la casa paterna i crear la seva pròpia llar. La mida d’aquestes llars, per altra banda, es va reduir sensiblement. La segona explicació està en una creixent pèrdua de productivitat per la generalització d’activitats de baix valor afegit, del turisme a la construcció.

Els anys pròspers van ser, almenys en part, una il·lusió estadística, un moment en què les famílies van començar a fer-se més pobres. I en el decurs dels quals, només el recurs creixent al crèdit, al deute, explica que aquesta il·lusió es prolongués durant cert temps. Les dades no obliguen a reescriure la història. Però sí a revisar-la. I a acceptar que l’aposta per l’ocupació de baixa qualitat que va fer l’economia espanyola en l’últim terç del segle XX, no té molt recorregut. Acceptar això obliga a canviar molt.

I també a no repetir-ho.

(Publicat a La Vanguardia el 17 de maig de 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s