Hei, que diria Julio Iglesias!

L’ascens i caiguda de Marina d’Or

El filòleg Vicent Pitarch que fins a la dècada dels 70, el normal a la plana de Castelló era que, a l’hora de repartir l’herència, al més llest li donaven les terres de l’interior. Hi havia oliveres, garrofers, vinya i ametlla, coses de les que se’n podia viure. A l’altre sempre li quedaven les terres del litoral, marjals plenes de mosquits…

L’arribada del turisme va donar un tomb a aquesta economia. Va acabar amb les marjals del litoral, però va fer rica a tota una generació de germans menors. Encara que en el cas de Marina d’Or, la construcció no es realitzés sobre una marjal sinó allà on abans s’aixecava un càmping i una cala que les fotografies en blanc i negre mostren com un lloc tranquil i plàcid.

Cada vegada que algú parla amb valencians sobre l’embogit monocultiu turístic de les últimes dècades al final sempre sura Benidorm. I tenen raó. Benidorm ha estat rescatada i reivindicada per la història. Sociòlegs i urbanistes han acabat per elogiar la localitat alacantina, que va saber concentrar en tota la seva verticalitat tant turista europeu i minimitzar l’impacte sobre el paisatge i la pressió sobre els recursos naturals.

El que ja no és tan segur és que la història futura rescati el que es va fer en dècades posteriors. No passaran la prova Julio Iglesias en aquelles gires de promoció on sempre cridava “Hei !” cada cinc minuts. Ni tampoc els esdeveniments marítims que tant van fer mirar al sud a certa burgesia barcelonina, que veia València com la ciutat de la que tant calia aprendre.

I sens dubte tampoc no passarà la prova del cotó Marina d’Or, l’ensenya turística de la Castelló dels Fabra i l’expansió del taulell. Si els taulellers van optar per Isabel Preysler per vendre els seus dissenys, Jesús Ger es va fixar en Anne Igarteburu per reflectir el somni que venia a milions d’espanyols.

Encara estan penjats a youtube aquells videos del 2006 on la rossa basca descendeix per escalinates de marbre entre aranyes de cristall i fonts cordoveses per acabar finalment xarrupant de la canyeta d’un còctel d’aquests amb para-sol de paper i un decorat de plantes de plàstic. Els hotels tematitzats de Marina d’Or eren el camí a través del qual els seus constructors volien arribar al que devia haver estat el model en el que es van inspirar, Las Vegas.

Però la il·luminació és cara. I en segons quines tardes d’hivern, Marina d’Or s’assemblava més al Tijuana de “Sed de Mal” que a la capital del joc de Nevada. Toni Mollà, un altre valencià i filòleg, en visitar Las Vegas, va dir que allò li recordava molt la València en falles. Tingués o no raó, i per si de cas, mai no va posar els peus a Marina d’Or.

(Publicat a La Vanguardia l’11 de maig de 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s