Rebel.lió a la granja

Malgrat la retòrica de la meritocràcia, la font de capital més important avui és l’herència, no l’esforç

 

No sé d’on trauré el temps per llegir-lo, però me l’he comprat…” És així com es parla ara d’“El capital al segle XXI”, del francès Thomas Piketty, 950 pàgines (si el compren en l’original, en francès, 700 pàgines en l’edició anglesa), plenes de dades exhaustives. Un llibre per no portar a la platja malgrat que hauran de retenir el títol per no quedar malament en els propers mesos. Una excentricitat en aquests temps que vivim, sobretot si es compara amb l’últim best-seller econòmic, el “Per què fracassen els països” de Daron Acemoglu i James A. Robinson, que era poc més que 40 folis de working paper inflats per poder-lo fer comercialment viable.

 Piketty és el primer francès que es cola a l’agenda anglosaxona en trenta anys. Ho fa amb un totxo estadístic on acredita que la desigualtat s’ha incrementat en els últims temps en les grans economies i porta a una perillosa concentració de riquesa. Picketty explica també com, malgrat la retòrica sobre l’esforç i la meritocràcia, la font més important d’aquest capital és l’herència. O això o uns salaris exagerats en sectors com el de les finances. Realment la feina que fan aquests alts executius val tant com se’ls acaba pagant? És un dubte més que raonable i l’obra en en qüestió així ho apunta.

 El llibre de Picketty ha irritat una part important de la professió econòmica. Creuen que qüestionar el grau de desigualtat -teòric incentiu de l’acció en les societats modernes- és un retrocés i una marxa enrere imperdonable. Però, clar, com no parar-se una estona a pensar on hem acabat quan el món que descriu el llibre s’assembla més al de finals del XIX -els americans l’anomenaven The gilded age– que als optimistes anys 60? Hi ha més motius per a la irritació. L’autor proposa arreglar els problemes amb més impostos als rics. Finalment, dóna oxigen a les polítiques d’esquerra, absents del debat públic des de fa ja dues dècades.

 Aprofitarà la política l’oportunitat que li brinda Piketty? Qui ho sap. El pitjor de la realitat actual no és sols com està organitzada la distribució de la renda. També és a la bombolla en la què viu el món de la política. Aquesta mateixa setmana, la menys mediàtica però la més directa -la més enganxada al terreny- de les escriptores que han triomfat en aquest Sant Jordi, Marta Rojals, descrivia a la xarxa el salari mensual d’un eurodiputat. Era això: 7.956 euros bruts en concepte de salari base; més 4.299 euros bruts per a despeses al país d’origen; més 4.243 euros per a transport; 304 euros per dia d’activitat oficial més uns altres 125 euros per cada reunió fora de la UE, despeses d’allotjament en hotels a banda.

 Tot això, concloïa Rojals, en els temps del Skype i la videoconferència… Seran ses senyories sensibles a tot el que explica Piketty?

 (Publicat a La Vanguardia el 3 de maig de 2014)

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s