És veritat que els productes ‘low cost’ creen societats ‘low cost’? En defensa de les empreses que “fan coses”
A la publicitat que acaba d’inserir en una revista per al mercat americà, apareix una jove que se’n va de casa però s’emporta amb ella el sofà. S’hi sent tan còmoda ajaguda que no sabria fer-ho en un altre. És tan bona la tapisseria que, pensa, li durarà tota la vida… La publicitat transmet just el contrari que l’esperit Ikea. Contra els que conviden a redecorar la vida dels seus clients de forma periòdica, l’empresari tèxtil que tinc davant anteposa el valor dels objectes duradors. Parla de la moda “vintage”, de l’admiració que ara expressen tots els que s’acosten als 60 pels mobles de la seva joventut. Però ell va més enllà. Està pensant en vendre un concepte. Els seus productes no són barats. Però són bons. I duren.
Ho explica en un dels salons del Gremi de Fabricants de Sabadell i l’home acaba d’escoltar el rigorós diagnòstic que fa Josep Oliver sobre el futur de la indústria. Queden anys de penitència, diu Oliver, de millorar la formació, la tecnologia, la innovació… Però a l’empresari tèxtil, com a la resta de l’audiència, el que l’ha entusiasmat ha estat l’anècdota amb què l’economista ha acabat la seva exposició. Explica que Margaret Thatcher i Helmut Kohl, reunits en una cimera en els anys 80 i, en un moment donat, la Dama de Ferro li va preguntar el canceller alemany pel secret de la fortalesa del marc. “És que nosaltres fabriquem coses, senyora”, li va respondre Kohl a Thatcher, que governava un país que acabava d’entronitzar l’economia financera i els serveis i relegat la indústria a un segon pla.
Aquest “fer coses” trona dins dels caps dels presents i triomfa en una audiència d’empresaris que toca de peus a terra, però que té el cor cada vegada més a Alemanya. Sobretot si han sobreviscut a la bombolla financera, durant la qual han mort alguns competidors que van provar sort per guanyar mida manllevant diners als bancs… De res no serveixen els arguments contraris a aquesta tesis. Que si la falta d’ambició condemna als catalans a ser eternament petits. Que cal saber col·laborar. Que si empreses com Apple o Google han trencat el paradigma i amenacen d’arrasar. Res: alemanys tots. Encara que quedi lluny i faltin molts anys per arribar-hi.
Oliver ha dit una altra cosa que l’auditori no recorda tant. Ha dit que els problemes de la indústria no vénen sol de la crisi financera. Són culpa també de la globalització que aquí va inaugurar el 2001 el tancament de Lear de Cervera. I aleshores apareix algú que parla d’aquest llibre de Josep Burgaya -que arriba de Vic, un altre territori germanitzat- i que porta per nom “Economia de l’absurd. Quan comprar barat contribueix a quedar-se sense feina”, on apareixen sentències tan temibles com aquesta: dels productes “low cost” neixen societats “low cost”.
Quan torni a veure l’empresari dels sofàs, l’hi penso regalar.
(Publicat a La Vanguardia el 12 d’abril de 2014)
Dos de juny 