Prims i grassos

Aprimar-te perquè t’ho diuen quatre tipus llestos és diferent que si t’ho diuen els pobres del planeta

 

Països rics i països pobres, desenvolupats i no desenvolupats, industrialitzats i no industrialitzats, del nord i del sud. Durant molt de temps s’ha funcionat amb aquestes divisòries per classificar els països i la seva situació en el món. Però fa temps que aquestes classificacions no serveixen per explicar massa coses. Fins i tot la categoria de països emergents, la que ha tingut més èxit en els darrers anys, no resol del tot el problema: massa països i massa diversos.

Una senyora que es diu Dayo Olopade acaba de proposar classificar els països entre grassos (fat societies) i prims (lean societies). Olopade agafa com exemple les societats africanes, corruptes i mancades d’infraestructures. Però plenes de poblacions joves “famolenques de menjar i d’oportunitats”. En aquests països la gent no deu diners (sembla una broma pesada però potser no ho és tant en el món d’avui), ningú no llença res i l’escassetat explica tant la seva manera de consumir com de produir.

Les societats grasses, ja hauran endevinat qui són (i on estem), tenen problemes d’obesitat. Metafòricament pateixen també epidèmies hipotecàries, estan envellides i l’efecte dels seus actes sobre els recursos del planeta és enorme. Gasten i consumeixen més del que poden. O almenys era així fins no fa tant, obligades com estan moltes d’elles a una cura d’austeritat que les mantindrà en situació de quasi pana durant anys. Quan Olopade parla de països “prims” pensa en Àfrica, però també seria possible pensar en països com Colòmbia, amb una població que escapa com pot a una realitat de corrupció i narcotràfic.

El discurs d’Olopade no és nou. En realitat és una nova formulació de les polítiques d’austeritat. Malgrat que per parlar d’austeritat els economistes recorren als multiplicadors fiscals, el cert és que aquest corrent ve d’una llarga tradició d’exaltació de la frugalitat i l’ascetisme, de la vida senzilla, sempre amb un rerafons moral com a principal argument. I tan vell com el discurs de l’austeritat ho és la doble moral, la hipocresia que sol amagar. Quan Christine Lagarde, directora gerent de l’FMI o Ollie Rehn, comissari europeu d’Afers Econòmics de la Unió Europea, fan crides a baixar els sous dels assalariats occidentals, obvien la seva situació personal, fan abstracció del que ells cobren. I quan no es practica el que es predica, és molt difícil convèncer ningú.

Però quan aquest discurs te’l fa una persona que parla en nom d’Àfrica, les coses es veuen d’una altra manera. Obligar a aprimar-te perquè t’ho demanen quatre tipus llestos és una cosa. Però si qui t’ho diu està pensant en Àfrica –o si ho volen fer-ho més gràfic, en aquests milers d’africans que estan trucant a la porta de Melilla- el missatge té un sentit molt diferent. I obliga a pensar de quin costat està el futur. Si dels grassos que s’arrosseguen com poden o dels prims que demanen una oportunitat.

 (Publicat a La Vanguardia el dia 8 de març del 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s