Una màquina en pana

El 1964 Europa entrava en l’era de l’opulència. França s’omplia de cotxes, els alemanys viatjaven al sud a la recerca de platges, els joves començaven a gastar i els intel·lectuals ja patien per l’americanització de la cultura. Mentrestant, aquí, a Montjuïc mateix, un novel·lista de barriada, Paco Candel, aixecava acte en un llibre de les penoses condicions en què vivia la immigració que anava sedimentant a la perifèria de la ciutat. Un fenomen comú a la resta de països mediterranis, però que aquí adquiria categoria de catàstrofe per la pèssima gestió del procés per part de les autoritats públiques.
“Els altres catalans”, que estava escrit en la llengua cultural d’adopció, “descobria” a les classes mitjanes i lectores catalanes l’existència d’un fenomen que, malgrat la seva excepcionalitat no els havia de ser estrany. Les migracions eren consubstancials a la màquina industrial catalana. Com més gran es feia, més creixia la fam de mà d’obra i més lluny l’havia d’anar a buscar.
Una demògrafa, Anna Cabré, es qui millor ha descrit la lògica d’aquest procés. L’immigrant arribava amb la família als pobles i ciutats i ocupava els llocs més foscos, els més humits, els menys arrecerats. Ja fossin del Priorat a finals del XIX, de Múrcia o d’Aragó en el primer terç de segle, d’Andalusia i Extremadura en els 50 i 60 o del Magreb o Llatinoamèrica encara no fa dues dècades.
Cabré acabava també descrivint el que ella anomenava “model català de reproducció”, segons el qual l’immigrant que acabava d’arribar acceptava unes condicions laborals inferiors a les dels autòctons en el convenciment que els seus fills serien ciutadans de ple dret en el lloc d’acollida. Tant era així, que assumien els seus costums (entre els quals una baixa fertilitat) i la màquina tornava a arrancar…
Que el món cultural celebri 50 anys del llibre de Candel pot semblar estrany. Però té una justificació: aquest país ha parlat fins a l’extenuació de la immigració i s’ha obsessionat fins al paroxisme amb la convivència. Però està clar que mig segle no passa perquè sí. L’ascensor social que tan bé descrivia Cabré ha entrat en un cert estat de pana. No sols li costa garantir l’ascens social dels fills dels que han vingut de fora, sinó que a més a més tampoc té garanties d’assegurar la igualtat de condicions salarials i de nivell de vida per als fills dels autòctons, de les classes mitjanes ja assentades.
El fenomen no és exclusivament català. És europeu i abunden els estudis que expliquen la pèrdua de perspectives de les generacions nascudes després dels 70 per raons demogràfiques i productives. El que és específic és que el mig segle del llibre de Candel coincideixi amb un moment en què el model està seriosament amenaçat, a més de per la lògica econòmica, per la hostilitat d’un estat que hauria de vetllar per la seva pervivència i no convertir-lo en camp de confrontació.

(Publicat a La Vanguardia el 22 de febrer de 2014)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s