El miracle nòrdic

En un viatge d’aquests de benchmarking que tant abundaven en els 2000, vaig acabar ficat en una expedició a Finlàndia. El país era el bressol de l’aleshores  enlluernadora Nokia, una economia petita reinventada després d’una esfereïdora recessió en els 90, capaç d’encapçalar, any sí, any també, l’informe Pisa que tants mals de cap provoca aquí a baix.

Em van instal·lar en un hotel amb sauna a l’habitació, vaig menjar ren amb patates, vaig fer un forat al gel d’un llac per pescar amb ham i vam visitar infinitat d’empreses i institucions que mostraven l’extraordinària rectitud amb què es comportaven els empresaris i funcionaris públics.

Divendres a la nit, no més tard de les 20 hores, part de l’expedició va anar  a la recerca d’un club de jazz que apareixia a les guies… La cosa no va ser fàcil. El primer vianant interceptat pel grup es va esfumar sense obrir boca. El segon ens va esquivar fent esses. I el tercer, un home de 70 anys, molt amable, es va haver d’arrepenjar  en la seva anciana parella -també beguda i amable- per dir alguna cosa una mica coherent. Durant uns minuts, l’encant finlandès va desaparèixer. Però vam trobar el club i va tornar la màgia.

El model de socialdemocràcia escandinau -amb variants tan extremes com la mateixa Finlàndia o la més surrealista Islàndia- ha demostrat una vigència que dura ja mig segle. Malgrat totes les  contradiccions. Va enlluernar els  progres i estilistes dels 60 amb Olof Palme i la seva solidaritat naïf amb el tercer món. Sedueix ara els economistes liberals passats per l’acadèmia anglosaxona, que el posen com a referència per als països de l’extraviat sud europeu (l’últim d’ells, Luis Garicano).

Passa  el mateix en l’ordre  cultural, Escandinàvia va fer pensar (i badallar) molts cinèfils gràcies a les pel·lícules del suec Ingmar Bergman. Va imposar després el seu disseny minimalista a tot Europa i amb el canvi de segle ha arrasat amb la novel·la negra. Importa poc que els personatges que retraten les novel·les d’Henning Mankell, els Millenium de Stieg Larsson o Arnaldur Indridason siguin tan tèrbols. O que el cor d’Ingvar Kamprad, el fundador d’Ikea, sigui fosc com les seves aficions juvenils.

La fascinació per la vigència del miracle nòrdic és el contingut d’un llibre del danès Michael Booth, The almost nearly perfect people, on es passa revista a aquests països en els quals es paguen impostos descomunals a canvi de sectors públics d’enveja. Però que són també capaços d’engendrar autors de matances com el supremacista blanc noruec Anders Breivik o invents financers tan catastròfics com els de la banca islandesa.

El model escandinau té vigència. Resisteix al pas dels anys i se li perdona gairebé tot. Com als nostres  beguts amics  de les nits d’Hèlsinki. Amb aquell fred i amb dies tan foscos, qui no es beuria el Bàltic sencer…

(Publicat a La Vanguardia l,1 de febrer de 2014)

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s