Dona’ns un senyal

En uns mercats sense referències, endormiscats pel sorollet de Davos, la señal arriba d’Argentina

 

Només faltaria ara que hagués de preocupar-me pel pes argentí!” deia algú enfadat en un tweet dijous. Però el cert és que sí. Que ara no queda més remei que preocupar-se pel pes argentí… Ahir, als mercats financers de mig món va córrer l’ordre que havia arribat l’hora d’accelerar la venda de tot el que sonés en excés a risc, i en especial a mercats emergents. Des que la Reserva Federal americana va anunciar que anava a retirar a poc a poc la mànega de la liquiditat -que ha permès regar amb diners fàcils totes aquestes economies, de Turquia a Indonèsia, del Brasil a Austràlia-, tots estaven pendents del senyal… Podia haver estat una mala collita de soja al Brasil; un atemptat a Istanbul o una apagada de dos dies a Shangai…

Podia haver estat qualsevol cosa perquè els mercats funcionen amb l’instint del ramat i l’animal col·lectiu, malgrat dotar-se de la millor tecnologia -o justament per això- és primari en el seu comportament. I el senyal el va donar Cristina Fernández Kirchner, presidenta d’un país que s’ha especialitzat en tota classe de sobresalts per la seva habilitat per saltar-se totes les disciplines i ortodòxies. Hi ha qui opina que no, que el senyal definitiu és encara per arribar, de manera que el que va passar ahir divendres va ser un petit assaig, però vaja… Com assaig no va estar malament.

És irònic que tot això passo en els dies en què s’està celebrant la cimera de Davos, ara mateix la concentració més gran del planeta de tipus llestos, tipus rics i tipus ben informats. Les trobades de Davos van tenir els seus millors dies en la fase feliç de la globalització, en la dècada dels 90, quan el procés estava tenyit d’optimisme i tothom semblava que hi podria guanyar. Ara viu una cosa semblant a un remake, una segona etapa en què els alts mandataris occidentals s’acosten per confraternitzar amb el poder emergent i els que més esquien a les pistes de neu del complex són els xinesos… Però tot i així, Davos marca encara l’agenda de temes de què s’han de preocupar els que manen.

A la gent li agrada pensar que hi ha algú que governa el món. Del Club Bilderberg a la Trilateral, hi ha una extensa literatura que arriba fins a Davos sobre clubs exclusius en els quals es decideix el futur de la humanitat en reunions secretes. Les visions conspiradores de la història disgusten. Atempten contra la intel·ligència. Però en el fons consolen, perquè permeten imaginar que hi ha algú que sap el que es fa, encara que sigui el Dr. No.

Però sembla que no. Que no és així. Que n’hi ha prou amb llegir la literatura seriosa sobre l’última crisi per comprendre que la història avança a batzegades. I que els mitjans fan el que poden per donar-li sentit als esdeveniments. L’únic cert, l’únic seriós, és que ara per ara cal preocupar-se de nou pel pes. Pel pes, i per mil coses més en aquest món caòtic i interconnectat..

 

(Publicat a La Vanguardia el 25 de gener de 2014) 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s