Terra de maravelles

Un fantasma recorre el País Basc. És diu crisi, i hi ha arribat amb un retard de cinc anys

 

Un fantasma recorre el País Basc. Es diu crisi. Hi ha arribat amb un retard de cinc anys. Però ho ha fet amb una gran virulència. I ha tocat de ple el cor d’un dels mites fundacionals del seu model econòmic: el cooperativisme d’arrel jesuítica i pràctica obrerista.

Des de la dècada dels 80, els homes de la Mondragón donaven conferències plenes de sentit comú a moltes aules d’Espanya. Homes senzills. Fills d’immigrants de Zamora o de Palència, gent d’escola nocturna. Parlaven amb una naturalitat que enlluernava a auditoris formats per joves treballadors espantats pel reflux de la indústria. La cooperativa era la resposta. Mondragón el referent. I Arrasate, el lloc al qual peregrinar, de la mateixa manera que els hippies rics havien viatjat vint anys abans a Kàtmandu.

Amb el temps, la Corporació Mondragón es va fer gran. Van començar a arribar els consultors. I les virtuts que tan bé havien anat en els anys d’expansió van començar a ser una rèmora en temps de reestructuració. S’escriurà molt sobre el per què d’aquest fracàs. Però al final, els detonants de les crisis de Fagor i Eroski no difereixen tant dels errors que podien haver comès les grans corporacions anònimes.

A Fagor li va costar massa temps de reaccionar al canvi d’escenari, atrapat com estava a un mercat com el de la construcció residencial i empresonat entre el “low cost” asiàtic i l’excel·lència alemanya. En el cas d’Eroski, la causa cal buscar-la en haver pres decisions de compra (Caprabo) just en el moment àlgid de la bombolla, creant un deute que se li ha fet insuportable i els obliga a desaparèixer gairebé de la meitat de la península.

Però la implosió de l’entramat cooperatiu basc no hauria tingut prou impacte si no fos perquè ha arrossegat els estalvis de molts cooperativistes i clients. Ja veuen, tanta justícia ignasiana per acabar sent tractat com un vulgar preferentista… Preguntat sobre això, un de les referències del cooperativisme local em va respondre: “Bé, al cap i a la fi, aquestes són les regles del joc”.

En molts aspectes, el País Basc és la terra de les meravelles. Aquesta mateixa setmana, Cristóbal Montoro ha transferit a la Diputació de Guipuzcoa -la que governa Bildu!- l’impost sobre loteries i sobre dipòsits bancaris. La mateixa Diputació que ha intervingut en la negociació col·lectiva de les residències de la tercera edat per a irritació de la patronal Adegi.

Un amic, encara impactat per la recent venda al capital canadenc de Patricio Echeverría, una altra institució basca, em deia ahir que “avui Guipuzcoa sembla Veneçuela”.

Exagerava, esclar. Però és comprensible. És el que sol passar quan la crisi arriba a la terra de les meravelles..

(Publicat a La Vanguardia el 18 de gener de 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s