Fin de siècle

 

L’envelliment de la societat i els baixos salaris dels joves: una combinació que ens pot amargar el futur

 

Se sol vincular el (mal anomenat) miracle econòmic espanyol anterior a la crisi del 2007 a l’efervescència constructora i immobiliària. I s’oblida sovint que l’altre gran motor de creació de llocs de treball en bona part del període va ser el sector públic.

La gent que va néixer entre finals dels cinquanta i primers setanta és probablement la que més creu en les bondats del sector públic. No només perquè l’ha vist créixer en el termini d’una generació. N’és gran defensora perquè han viscut els anys daurats en què va fer falta de tot… Faltaven mestres, metges i infermeres. Faltaven mossos d’esquadra, bombers i funcionaris per recaptar impostos. Faltaven geòlegs per vigilar obres públiques, biòlegs per fer declaracions d’impacte ambiental i arqueòlegs per fer museus…

En algunes coses, l’Estat del benestar ha estat molt per damunt de les expectatives que es podien esperar d’un país que es desvetllava a aquella velocitat. En d’altres, per sota. Però el que és segur és que la gent que va creure que hi havia una lògica universal que portava al creixement ininterromput de les prestacions socials, és la mateixa que ara constata –amb amargor– que aquells càlculs eren fruit d’un moment històric precís. I resulta comprensible que, a diferència del que els passa a les generacions més joves, cada vegada que miren al seu voltant, pensin que el món s’enfonsa.

En realitat estan vivint un canvi de cicle. De l’economia espanyola i catalana. Però sobretot, també, de la societat del benestar occidental, a la qual van arribar amb retard i malament. Ara, un estudi del britànic Institute for Fiscal Studies (IFS) promet donar-los encara més disgustos. Segons l’estudi, que analitza els grups de gent The Economic Circumstances of Cohorts Born between the 1940s and the 1970s nascuts entre 1940 i 1970, les millores que es registraven de generació en generació s’han aturat. Però no només això. Els nascuts en les dècades dels seixanta i setanta –els que ara tenen entre trenta i cinquanta anys– ja porten a casa menys ingressos que la generació anterior. I encara pitjor: la pensió que rebran de l’Estat serà una porció progressivament menor dels ingressos que cobraven o cobraran abans de jubilar-se…

Els vectors que justifiquen aquesta tendència són l’envelliment de la població i el previst baix creixement dels propers anys, que explica els baixos salaris dels més joves, els que ara cotitzen i han de pagar les pensions de l’endemà… Res espectacular si es considera com ha quedat la reforma de les pensions. Excepte que prova que no estem davant d’un accident en el camí, sinó d’una tendència de fons.

Us semblarà que aquesta és una pèssima manera d’entrar a l’any. Però penseu que aquestes tendències són fruit, també, d’una circumstància i unes polítiques concretes. Res no està escrit. Però per començar a canviar-ho, cal fer-ho per la mirada i abandonar aquest estat d’ànim tant de fi de segle que ens acompanya de fa un temps.

 

(Publicat a La Vanguardia el 4 de gener de 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s