Un conte de nadal

De com, des de fa tres anys, en Jaume, Daniel, Joan, Josep i Carles porten la gestió de l’empresa de forma col.legiada

Hi ha una fotografia dels primers dies de la primavera àrab del 2010 en què es veu un grup de refugiats que creua la frontera entre Líbia i Tunísia. Fugen de la guerra. I un d’ells sosté un objecte, un maletí vetust però reconeixible a distància per a un paleta. Es tracta d’un tallador de rajoles, “Cortamosaicos y Azulejos Rubí”. Per a l’home de la fotografia, el tallador és important. Per com el porta, és l’únic capital de què disposa per començar una casa nova, una nova vida.

Per Germans Boada, l’empresa que va inventar aquest artefacte a començaments dels seixanta -una plataforma sobre la qual fer lliscar una punta de diamant- la fotografia és una altra prova de la difusió del seu invent, tan estès al món com poc reconegut a casa. El tallador va ser el que va permetre a Germans Boada convertir-se al seu dia en empresa de referència per al sector de la construcció… Però tot té el seu temps. El 2011, fruit d’una fallida política de diversificació, l’empresa va entrar en pèrdues i va rectificar sobre la marxa. Després de considerar diverses opcions, la propietat va cedir la gestió al comitè executiu. I així ha quedat.

És a dir, des del 2011, Jaume, Daniel, Joan, Josep i Carles porten l’empresa de forma col.legiada. Es tracta d’una fórmula molt poc freqüent. I si vostès li expliquen el cas a algun consultor, el més probable és que els digui que es tracta del millor camí per arribar a la catàstrofe. Però no ha estat així. Durant aquests anys, Jaume, Daniel, Joan, Josep i Carles han reorientat l’estratègia de l’empresa i n’han augmentat les vendes en un sector com el de la construcció.

Aquesta no és una columna pensada contra consultors, assessors, escoles de negocis i altra fauna i flora que es mou entorn del negoci de la gestió empresarial. Aquest país necessita aquesta classe de serveis professionals. Gent capaç de fer coses interessants i imaginatives sobre gestió. Com la que es pot llegir al “Manual de Supervivencia de la Empresa Familiar , que firma Ferran Fisas i en la qual aquest antropòleg de formació explica de primera mà com les famílies Fisas i Guixà
van resoldre el contenciós familiar per fer créixer una empresa com La Farga. Els commourà. Tant pel que explica com per la proximitat i implicació emocional que hi posa l’autor.

Aquesta no és una columna pensada contra els consultors. És més aviat una columna d’admiració cap a empreses una mica petites com Germans Boada (factura 40 milions) o bastant menys petites, com La Farga (que factura 1.200 milions). Són esclats d’un teixit industrial al qual probablement li faltin vitamines. Per massa petit. Però juntes, unes i altres, constitueixen el sistema nerviós d’aquest país, allò que li permet respirar i acollir vida en els pitjors moments.

Potser són petits, però és el que permet que aquest país sigui gran.

 

 (Publicat a La Vanguardia el 21 de desembre del 2013)

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s