“Me matan si no trabajo…

Potser és només un estat d’ànim, però qui té la sort de treballar, pensa que treballa més que abans…

 

“Me matan si no trabajo, y si trabajo me matan”, cantava l’uruguaià Daniel Viglietti en els anys 70, a partir d’un poema del cubà Nicolás Guillén. Un escoltava aquesta cançó -en plena efervescència revolucionària a Llatinoamèrica- i s’imaginava els indis de l’altiplà arrossegant pedrots amunt i avall en penosa condicions i sota la vigilància de capatassos malvats. Un s’emocionava perquè, clar, això quedava lluny i no et podia passar a tu. En els 70, segons el llenguatge de l’època, les forces del treball li estaven guanyant la partida a les forces del capital…

 Quaranta anys després, el poema de Nicolás Guillén continua ressonant tan llunyà com abans. Però la sensació que “els que tenen la sort de treballar”, treballen bastant més del que ho feien abans s’ha convertit en matèria habitual de conversa. I és una cosa que quadra amb l’esperit d’aquesta època en què les forces del treball (per continuar amb l’arqueologia) semblen haver-se rendit a una globalització dirigida pel capital financer. Treballem més que abans perquè tenim la sort de treballar. I aquesta afirmació no contradiu la nova llei de ferro de la competitivitat: Fer més amb menys.

 Els estudis no ens acaben d’aclarir l’enigma. Els economistes saben que en temps de recessió creix la subocupació i l’ocupació a temps parcial. També sembla cert que en moments previs a la recuperació, abans de formalitzar el primer nou contracte, s’esprem fins on es pot la plantilla. Però com en altres coses, les devaluacions competitives són terra ignota. I les dades agregades que manegen els economistes casen malament amb la realitat de cadascú.

 Per seguir amb els que tenen la sort de “morir treballant”: l’ordre laboral internacional dibuixa dos models d’èxit als països industrialitzats. Un és el model germànic, en el que el rellevant és la sintonia entre capital i treball i la identificació de la força laboral amb l’empresa i els seus objectius. Descansa en part en la fortalesa de la formació dual (el que abans anomenàvem aprenent). La seva força està en què genera societats cohesionades. El punt feble, en què aquesta identificació entre empleats i empresa és difícil de replicar als països llatins, més donats a l’escepticisme.

 El segon model arriba dels Estats Units. És resultat de la fussió entre la revolució tecnològica del Silicon Valley i la cultura del baix cost portada als seus extrems. El seu punt fort és que crea empreses que creixen a gran velocitat i generen recuperacions vigoroses. I dos punts febles, l’un, que no sembla haver-hi lloc per a les classes mitjanes. L’altre, que toleren condicions de treball més que dubtoses. Com la d’aquesta gran empresa de distribució que arrasa aquest Nadal a Europa, però que ofereix unes condicions de treball tan dures que foragita els llicenciats europeus.

“Me matan si no trabajo y si trabajo”…

(Publicat a La Vanguardia el dia 14 de desembre de 2013)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s