Light & sound

Bollywood descobreix la Font Màgica de Montjuïc en el moment dolç del turisme barceloní

Carles Buigas va ser un enginyer barceloní de principis del XX, un visionari que va idear un bon nombre de muntatges on manaven la llum i l’aigua. Sense ser el projecte més ambiciós (va idear un quimèric vaixell fet de llum encallat davant la ciutat) la Font Màgica de Montjuïc sí que va ser el més accessible i el que li va guanyar la posteritat. Construïda per a  l’Exposició Internacional del 1929, va fer furor en els temps del lleure de masses, en aquells anys sense televisió en què els feixos de llums de colors, acompanyats de música, eren el millor contrast amb la ciutat grisa del franquisme.

Els 60 i 70, aquests muntatges van acabar convertits en els espectacles “light & sound” del turisme. Un anava a visitar Tebes, a Egipte, o Las Vegas, i al paquet t’hi incloïen un d’aquests espectacles. A Barcelona, la Fong Màgica va perdurar com a ritu anual, matisat ja per l’arribada d’una altra classe de diversions.

Però el concepte industrial va sobreviure. Els 90, OTB, empresa que dirigia Albert Camps i que havia estat constituïda per al manteniment de la Font Màgica, va començar a vendre fonts lluminoses a Àsia. El continent creixia i volia emular els fastos de masses d’Occident. D’aquella activitat comercial van néixer altres fonts màgiques en un país (Xina, però també Corea) en el que els alcaldes de les grans ciutats rivalitzen en aquesta mena d’espectacles.

Aquest cap de setmana, la Font Màgica de Buigas ha estat nexe d’unió entre l’enginyeria industrial barcelonina de principis del XX i Bollywood, l’exportable cultura popular índia. Tot pel casament de la neboda de Lakshmi Mittal, el magnat de l’acer. Que Mittal i la seva gent s’hagin fixat en Barcelona per al casament diu molt de la força de la ciutat. Els indis són anglòfils fins al moll de l’òs. I en els arxius hi ha registrades la pèrdua de més d’una inversió perquè, posats a decidir, els indis sempre triaran Londres. Però aquí estan.

Malgrat això, el casament de la neboda de Mittal ha despertat certa prevenció. Hi ha qui hi veu un altre símptoma del procés d’espectacularització de la ciutat, de la seva rendició a la indústria turística. L’ocupació d’espais públics per a aquests esdeveniments no es percep com la seva rendibilització -raonable en anys d’estretors- sinó com una usurpació intolerable.

S’equivoquen. El preocupant no és això. El preocupant és el que pugui venir després.

Mittal i la seva gent són aquí perquè Barcelona viu un moment dolç de reciclatge del seu passat cultural i urbà. I perquè encara es percep com una ciutat de debò, on les classes mitjanes són les seves propietàries. Però cal pensar a vint anys vista. En com renovar aquest llegat cultural i en com ocupar laboralment aquestes classes mitjanes. Pot arribar el dia en què Gaudí i el Passeig de Gràcia cansin (o descendeixin a la divisió “low cost”. I que els llocs de treball que es crein siguin tan dolents que acabin per expulsar aquestes classes mitjanes.

Aquell dia, Barcelona deixarà de ser una ciutat per ser un parc temàtic. I llavors sí. Llavors tremolarem.

(Publicat el 7 de desembre del 2013 a La Vanguardia)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s