Teoria del suflé

Malcolm Gladwell és un escriptor americà que navega amb habilitat entre el periodisme d’investigació i la psicologia social. La seva gràcia està en desmuntar creences socials bé arrelades per posar-les a lloc. El seu llibre més conegut és “Outliers”, (Fuera de Serie), on fa miques alguns tòpics sobre el talent. Per a Gladwell, el que va propulsar als Beatles no va ser el “Love me do”, posem per cas, sinó els mesos i mesos d’assajos en locals foscos. De la mateixa manera, l’èxit de Bill Gates no va estar tant en el seu talent -del que ningú dubta- com en haver ensopegat amb un ordinador en un primerenc 1968. El talent és allà, diu Gladwell, però l’èxit el garanteix el saber agafar les oportunitats quan arriben. I encunya fins i tot una llei -la de les 10.000 hores- per assegurar que són l’esforç continuat i l’aprenentatge el que garanteixen l’èxit.

Al seu últim llibre, “Underdog”, Gladwell descriu històries de persones amb debilitats de partida que han arribat bastant més lluny que molts que comptaven amb el vent a favor. I això val tant per a David davant Goliat com per a tots els Vietnam -civils o militars- que al món han estat. L’adversitat, la inadaptació, raona l’autor, donen una força que cal saber aprofitar… En realitat, Gladwell té poc de científic. És tan “ful” com la llei de les 10.000 hores que ha inventat. Però és un gran comptador d’històries que reescriu veritats. Al seu últim llibre, Gladwell no hauria fet més que actualitzar un concepte ben conegut en la història: el del conflicte asimètric. El fort contra el feble.

El conflicte asimètric, ben estudiat per la historiografia militar dels Estats Units en ple fiasco del Vietnam, precisa que la seva resolució depèn de la legitimitat de les parts. El costat fort guanya si sap persuadir el feble que la seva autoritat és legítima. I a la inversa, la part dèbil guanya si sap afirmar i mantenir que el comportament de la part forta és il·legítim. Conclusió: en el conflicte asimètric es guanya més per psicologia que per força. Quan un llegeix això i observa com es desenvolupa el conflicte (poden batejar-lo com vulguin: el procés, la cosa, l’encaix…) entre Catalunya i Espanya (o entre una part majoritària de Catalunya i una part majoritària d’Espanya), sorprèn que no hi hagi, en el costat fort, la intel·ligència emocional suficient per persuadir el feble. Aquesta capacitat de persuasió que depèn de la clara exposició dels costos i beneficis de les decisions que es prenen.

No hi ha dubte que el món empresarial mira inquiet el que està passant. Però no està clar que el discurs de l’apocalipsi que periòdicament proposa la part forta del conflicte -en l’última versió, Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, adverteix de la fallida del país o del seu sistema bancari- pugui guanyar molta legitimitat a la seva causa.

Per als amants de la metàfora del suflé: aquest és dels que no baixa.

 

(Publicat a La Vanguardia el 30 de novembre del 2010)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s