El senyor que no dorm

La recuperació és un joc de suma zero entre el soroll del que es tanca i la fragilitat del que comença

Sé d’una persona que, amb altres tres socis, ha aixecat una petita empresa d’instal.lacions nascuda de la fugida d’una multinacional italiana que els va deixar “penjats” -a ells i a cinquanta més- fa ara quatre anys. Les han vist de tots colors. Però ara les coses semblen haver-se estabilitzat. I, després de mesos de dubtes, s’han decidit per fer el primer contracte des què s’hi van posar. Un comercial. El problema, explica, és que el millor candidat és l’antic responsable de la divisió comercial d’una altra multinacional, un senyor de 51 anys que en porta tres a l’atur.
-I quin és el problema?
-El problema és que no és la persona adequada. En sap massa, més que tots nosaltres, només li puc pagar 1.200 euros i comissió, mai no estarà content… Però el vaig acabar rebent, perquè m’ho va demanar. Em va dir: “No hi fa res que no em contractis. Entrevista’m i ja està”.
La recuperació ha començat. Es com la remor d’un formiguer que amb prou feines es deixa sentir entre el terrabastall que fan els grans expedients de regulació a la indústria manufacturera. El resultat, en el millor dels casos, es un suma zero. Cent llocs de treball que es perden de cop en una empresa de compressors. Cent contractes que es fan, en condicions molt més fràgils als serveis, a tallers, com autònoms, a petites empreses com la de més amunt. De vegades, el que és bo per l’economia no ho és per l’ocupació: com quan una pyme que va com una moto troba un jove format en mecatrònica -un!- que farà la feina que abans feien quatre i li permetrà ser competitiva…
Els economistes diuen que totes les recuperacions s’assemblen. Però, a principis de novembre, el mateix dia en què el comercial de 51 anys era entrevistat en una empresa d’un polígon industrial dels afores de Barcelona, el Fons Monetari Internacional (FMI) reunia –a 6.500 kilòmetres de distància- a una colla de patums. Hi havia gent com l’Stanley Fischer, venerat professor de Ben Bernanke i ex governador del banc central d’Israel; o el tant savi com arrogant Lawrence Summers, ex secretari del Tresor. I molts altres.
L’objectiu de la reunió era fabricar consens perquè l’FMI pugui anar pel món com ha fet sempre: donant recomanacions sense por a equivocar-se. El terrible és que el que més preocupava els reunits no era el contagi d’una nova crisi financera -que és el que sempre ha preocupat al Fons-, sinó com manejar la fase de creixement lent en què ha caigut l’economia occidental (abans conegut com el mal del Japó). I que la crisi ha fet tants estralls en el teixit productiu (estan parlant dels Estats Units), que es trigarà molt en aprofitar tot el potencial…
Mentrestant, l’home que va entrevistar el comercial de 51 anys no dorm. Li ha de contestar demà passat, dilluns…
-Què li diràs?
-Li hauria de dir que no, clar, però…
La recuperació, de vegades, té aquestes coses.

(Publicat a La Vanguardia el 23 de novembre)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s