Una Torre amb vistes

Aixecada sobre les cendres de la indústria, la venda  de la torre Agbar consagra l’opció pel turisme de Barcelona

La història, la de l’economia, mai no avança en línia recta. Fa marrada, es perd, acaba moltes vegades allà on ningú no havia imaginat. Els grans edificis en són un bon reflex. Les societats els construeixen com més alts millor per deixar clar que són riques i poderoses. Les ciutats emergents, les que tenen diners, s’omplen d’edificis singulars.

Barcelona va tenir la seva edat daurada en els anys que van seguir els fastos (mesurats) del 92. Va ser la ciutat dels arquitectes i dels alcaldes embadalits. També la dels grans executius -els de les empreses participades per La Caixa-, que van voler passar a la posteritat. La torre Agbar, construïda el 2005 per Jean Nouvel, és del més destacable d’aquella collita. Obria la porta a l’expansió de la ciutat cap al 22@, el districte del coneixement. Glorificava el triomf de l’economia de serveis, però encara tenia un peu en el passat industrial.

Si un es perdia dins les seves plantes, les dificultats per gaudir del paisatge -a causa de la particular solució arquitectònica de l’interior- validaven el vell missatge dels patrons: vostè és aquí per produir.

La venda de la torre Agbar al grup hoteler Hyatt acaba amb tos aquests dubtes. Llança un missatge que reforça l’opció turística de la ciutat. Tant turisme podrà semblar exagerat, un camí no desitjat. Però és el que és. Agbar ven a Hyatt perquè hi ha fam hotelera per Barcelona. Perquè la ciutat ha sabut projectar-se a l’exterior. I si algú té la temptació de lamentar-se, que busqui el contrast, que miri cap a Madrid i el seu actual desconcert.

En plena crisi del model de creixement, hi ha discussions sobre la sostenibilitat d’un model econòmic de baix cost del qual el turisme n’és la columna vertebral. Un capitalisme capaç de crear molts llocs de treball mal pagats que són coberts per la immigració, però incapaç de crear llocs de treball per a la classe mitjana autòctona. És el que adverteix l’economista Miquel Puig.

Però hi ha aproximacions més pragmàtiques. Com la de l’economista Enric Llarch, que ha assenyalat que, posats a fer, el que cal és aprendre a gestionar millor aquest mannà turístic. I en qualsevol cas, com ha apuntat Modest Guinjoan (també en aquestes pàgines), la reindustrialització no vindrà del retorn de la manufactura, sinó d’un nou paradigma que està per descobrir.

Però siguem optimistes. Imaginem que Barcelona va camí d’assemblar-se a San Francisco. Per aconseguir-ho, haurem de gestionar més bé aquest turisme (tractar-lo una miqueta millor, per cert). Per ser San Francisco ens faltarà alguna altra cosa, clar. Ens faltaran algunes empreses tipus Google. I vist que el 22@ pot acabar sent pastura de les hordes turístiques, pensem a reinventar el
Vallès. Que d’això en saben una estona…

Tot això és fer volar coloms. Esclar. Però la venda de la torre Agbar no. La torre serà un hotel. I això sembla que ja no ho canvia ningú.

(Publicat a La Vanguardia el 16 de novembre del 2013)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s