Catàstrofes

Els catastrofistes ho tenen fàcil: canvien la data de l’apocalipsi i tornen a començar

Conec una persona que es va matricular fa uns dies en un gimnàs de l’Eixample on la majoria de les màquines que s’utilitzen porten pantalla on connectar tots els canals de televisió. Fins aquí, tot bé. Però el que aquesta persona no esperava era que la pràctica majoria dels que suaven damunt la màquina estiguessin connectats a una tertúlia vespertina d’Intereconomia.

Cap de les persones que corrien a aquella hora feia cara de simpatitzar amb els missatges que s’utilitzen a les tertúlies del canal esmentat. En realitat eren molt joves. Els uns reien, els altres acceleraven. En ambdós casos, semblaven pensar que aquella tertúlia arribades del “més enllà” els subministrava l’adrenalina que els feia falta per arribar al cim. És tota una novetat. Fins ara, molta de la gent que s’alimentava d’aquestes tertúlies, sobretot si és gran, acabava recordant la guerra civil i et deia coses com: “ho tornaran a fer!”

Les catàstrofes ens atrauen. Deuen induir al cervell a fabricar alguna hormona que ens fa sentir bé. Encara que el consum continuat no sigui recomanable. L’economista Paul Krugman, que de tant en tant ha practicat el gènere -però, clar, amb molta més elegància- se sorprenia l’altre dia del catastrofisme dels economistes del Tea Party. Krugman deia que el que caracteritzava aquests missatges era la seva durabilitat. Per exemple: un economista deia que l’administració Obama entraria en col.lapse el 24 de juny per culpa d’un dèficit desbocat. Però el 25 de juny l’administració seguia allà i l’economista apocalíptic ni rectificava ni admetia l’error. Senzillament canviava la data: ara l’administració havia de col.lapsar-se el 24 de juliol…

Aquí no en som una excepció. Aquest país ha viscut una recessió que serà recordada pels historiadors com una depressió per la durada i les seves implicacions en la manera en què vivim. Molta gent ha perdut la vivenda. N’hi ha que per culpa d’això, s’han llençat per la finestra hores abans que els desnonessin. D’altres s’han quedat sense els estalvis de tota la vida (o n’han conservat el 28% del capital inicial, que és una cosa que no té cap gràcia). La nostra administració més propera ho té cada vegada pitjor per donar-nos segons quines prestacions. Tenim un atur del 25% i he calculat que al contenidor de sota casa, cada vegada que hi llenço una cosa voluminosa, no tarda més de mitja hora en desaparèixer a mans d’algú que està molt pitjor que jo. Podríem seguir…

A mi tot això em sembla prou motiu per estar molt espantat. Personalment mai no havia pensat que les coses anirien així. Però no. Sembla ser que no n’hi ha prou, perquè encara hi ha qui va de tertúlia en tertúlia prometent que el pitjor està encara per arribar. I, com diu Krugman, quan passa el temps i l’apocalipsi no arriba, es canvia la data i es torna a començar. Una de les pitjors pors que es té quan s’és jove és pensar que arribarà el dia en què t’’avorriràs perquè no passarà res al teu voltant. Però de vegades un té ganes que arribi aquest dia.

(Publicat el dia 2 de novembre a La Vanguardia)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s