Fer cua

Les cues tenen la seva pròpia ètica: el primer que arriba és el primer a ser atès. És de les primeres coses que t’ensenyen, quan de petit t’envien a comprar el pa. I així va ser durant molt de temps. Fins que les companyies aèries van inventar allò que qui comprava un bitllet de primera classe entrava abans a l’avió i, segons com, passava abans pel control de seguretat. Després, aquest costum es va generalitzar als parcs d’atraccions. Et compraves un braçalet de plàstic de colors i entraves abans que els altres a la casa del terror o a qualsevol artefacte d’aquests que t’acaben marejant. Ara pots pagar voluntaris que fan cua per tu per comprar una entrada de Justin Bieber i fins i tot -diuen- per demanar tanda a la Seguretat Social.

Tot això ho explica Michael J. Sandel, que ensenya polítiques a Harvard i que ha escrit un llibre preciós, “Lo que el dinero no puede comprar”, en què raona que l’ètica del mercat s’ha menjat l’ètica de la cua i devorat moltes altres coses. 

Podeu comprar-lo i llegir-lo mentre feu cua quan sigueu al banc.

Cada època té els seus decorats. Un dels decorats dels anys bons de la bombolla va ser aquell en què es van començar a obrir oficines i més oficines, fins a convertir-nos en el país més bancaritzat d’Europa. Això volia dir que entraves en un banc o en una caixa i podies sentir-te com en una boutique, pels diners que s’hi havia gastat el decorador. O podies extasiar-te davant l’obra de l’últim artista conceptual de la comunitat, penjada a la paret del despatx del director. Hi havia, a més, la funció social. Amb l’excusa d’actualitzar el saldo de la llibreta, milers i milers de dignes representants de la tercera edat passaven les hores a l’oficina de la caixa de la cantonada, atesos per un munt d’empleats sol.lícits. A l’empara de la intempèrie i la soledat.

Però tot canvia. La primera vegada que va ser conscient d’això va ser en una d’aquestes oficines de caixa d’estalvis reconvertida en banc per culpa de les fusions. Va pensar en el llibre de Sandel. No hi havia manera humana de saltar-se la
cua. Ni subornant l’empleat, que, per cert, era fora de l’abast de qualsevol client, aïllat com Hannibal Lecter darrere un vidre
blindat. Ho va intentar un dia, dos, tres… Indefectiblement, es veia obligat a fer mitja hora de cua si volia ser atès. Va pensar en el més fàcil: banc dolent que havia comprat caixa bona. Tot era qüestió d’esperar…

Però li va passar el mateix dies més tard al seu propi banc. Va descobrir que la cua, aquella cua de mitja hora, formava part de la nova realitat bancària. Li ho va confirmar un farmacèutic, també a la cua, amb més vista comercial que ell. “Són menys gent, molta menys, i ja m’han dit que sempre serà així…. Si jo pogués, faria el mateix”. Però el farmacèutic no podia. “No tinc la paella pel mànec, com ells” va raonar.

Us diran que us espavileu i que feu les gestions bancàries per mòbil. Però que no us enganyin. Acabada l’exuberància bancària, el que queda és fer cua.

(Publicat a La Vanguardia el 26 d’octubre de 2013)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s