Venen revolts

 

Educats en la cultura del silenci, als empresaris se’ls demana ara contrastar la seva posició amb la realitat catalana

“Ja ho veieu…, els greuges. Els greuges són 9.000 milions? Doncs paguem-los, a veure si callen d’una vegada!”. La frase és de
Joaquín Leguina, preguntat aquesta setmana pel conflicte Catalunya-Espanya. Leguina va dir el que en el fons desitja una part important de l’opinió pública espanyola (i una part menys important de la catalana), reduir el conflicte al mercadeig. “El problema català -ja sabeu- s’arregla amb més peles “. Es podia esperar una frase menys irritant i més elaborada. Però ell és així. Reduir el conflicte a les xifres el tranquil.litza.
Tanmateix, aquesta opinió està deixant de ser la majoritària, que percep que el conflicte serà més llarg i complex. Ho va dir José María Aznar, que va aparèixer aquesta setmana per parlar de coses sagrades, però que en la seva veu interna tronava: “Mariano, que aquests se’n van!”. O de Cristóbal Montoro, amb el seu “respondrem una a una a totes les falsedats d’aquesta llista de greuges”. Quan els conflictes s’enfilen en l’escala de Richter (ja heu vist com els mitjans han convertit l’advertència de Duran i Lleida en amenaça), convé començar a preparar-se.
La inquietud no ha arribat als mercats. Però sí que ha forçat ja les preses de posició empresarials. Com la de l’advocat
Jaime Malet, que ha parlat en nom de les empreses americanes per dir que se’n poden anar. Missatge matisat per altres col.lectius multinacionals, que sí que dibuixen una nítida línia vermella: la pertinença a la Unió Europea. També ha parlat un grup d’empresaris interrogats per The New York Times , reportatge del qual s’ha destacat el missatge de José Luis Bonet (val més quedar-se), però que n’inclou altres de més matisats i també algun d’oposat (potser és millor marxar).
Els empresaris catalans, que l’allunyament històric del poder administratiu (i el recent equilibri simbòlic que han practicat) ha educat en el silenci, es veuen forçats a pronunciar-se. I això obre una etapa incòmoda. No perquè s’esperin sorpreses (els interessos d’una gran empresa regulada no són els mateixos que els d’una petita exportadora). Sinó perquè confronten els empresaris amb la seva societat. Una cosa és una enquesta anònima. Una altra, retratar-se.
Un tòpic tranquil.litzador madrileny és presentar el que passa aquí com un tot totalitari: poder polític, econòmic i mediàtic. Tot barrejat i en sintonia. Però aquest país és més obert, plural i contradictori del que pensen. És la seva fortalesa i potser també la seva feblesa. Habitualment els processos de secessió estan capitanejats per una elit, sovint empresarial, que sol buscar rèdits en el procés. Però el català és, almenys en aparença, un moviment essencialment de classes mitjanes. Tenaç i molt actiu a les xarxes socials. Emparat angèlicament en el dret de vot. Per a ells ha arribat l’hora del contrast. De cordar-se el cinturó perquè vénen revolts.
Però que ningú no tregui conclusions precipitades en aquesta nova etapa. El desenllaç no està escrit. Per dir-ho com ho diria
Leguina: compte, que el que no mata, engreixa.

(Publicat a la Vanguardia el 19 d,octubre)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s