Nostàlgia

Sobre la ciutat industrial que vam perdre

 

A la ciutat de la meva infantesa, la dels anys seixanta, s’hi vivia de matinada. Si sorties al carrer a les cinc del matí, te’l trobaves ple d’ombres, de gent encongida de fred que anava o tornava de treballar. Era la ciutat on els telers no es deixaven de sentir mai. I quan arribava l’hora de sopar, si et tocava parar taula, el primer que havies de fer era apartar llibres amb títols tan esotèrics com Teoría y práctica de tejidos. 
La ciutat de què parlo era Terrassa, i el que acabo d’escriure és un tòpic, una exageració. La memòria fa que les coses s’idealitzin. Sobretot quan han desaparegut i les trobes a faltar.
Però el cert és que aquella era una ciutat amb una densitat empresarial, un teixit industrial d’un abast sideral, si ho comparem amb el que és ara. Una ciutat sense atur, on els tècnics competents saltaven d’una empresa a l’altra sense gaire problemes. On els encarregats esgarrapaven hores per muntar la seva pròpia empresa.
Ni Terrassa, ni Sabadell, Mataró, Badalona o Igualada han tingut la novel.la de la seva agonia com a ciutat tèxtil, cosa que sí que ha tingut Prato, primer nucli tèxtil italià ( La historia de mi gente , d’Edoardo Nesi). Però Prato es va morir als plàcids 90, mentre que les tèxtils catalanes es van ensorrar als tumultuosos 70. Tot va anar cap avall fins que va arribar Mango. I aleshores es va posar de moda dir que el nou tèxtil era logística, informàtica i interiorisme. Ja ningú no parlava de fàbriques. Els anys d’eufòria immobiliària i financera van fer-hi la resta.
Ha coincidit que aquesta setmana l’OCDE publiqués un informe que posa en evidència que els treballadors espanyols i italians són els menys formats (en matemàtiques i comprensió lectora) dels 24 països que integren l’organització. I que, per tant, la capacitat de totes dues economies per guanyar competitivitat i recuperar el terreny perdut en el futur és molt minsa. Els bons economistes diuen que el secret de les societats que funcionen és sempre tenir una mà d’obra relativament formada i una alta densitat empresarial. Aquí hem confós el primer aspecte amb les llicenciatures universitàries i hem deixat escapar el segon.
No vull que es malinterpreti. Alguna cosa es va fer molt malament, en aquells anys de davallada tèxtil. Aquesta era una economia tancada, i el tèxtil, gairebé en bloc, va descobrir que era un sector obsolet i sense capacitat per competir. Però calia un parèntesi tan llarg? Aquesta mateixa setmana, les patronals tèxtils han celebrat que s’hagin cobert les 27 beques per a enginyeries tèxtils. Ho han celebrat perquè l’any 2010 van estar a punt de tancar per falta d’alumnes. Com hem pogut ser tan cecs?

 

(Publicat  La Vanguardia el 12 d’octubre de 2013)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s