El que va dir Willie

El món, tal i com el veu Willie Walsh, president d’IAG, la nova bèstia negra de la premsa de Madrid

Michael O’Leary, el conseller delegat de Ryanair, està orgullós d’aparèixer com un dels executius més despietats del capitalisme aeri. Si fos per ell, faria anar els viatgers dels seus avions a peu dret. I, de fet, ha aconseguit convertir l’experiència de volar en un fet menor i, sovint, desagradable. Però el món és el que és. I cada vegada que faig comentaris d’aquesta mena, la meva filla de vint anys se’m planta i em diu: “Vols deixar de criticar? Jo el que vull és viatjar. O sigui que calla!”.
Willie Walsh també és irlandès. I de la mateixa escola d’O’Leary, amb qui sopa de tant en tant (caldria saber què). Willie Walsh, el conseller delegat d’IAG -l’empresa de què depenen British Airways i Iberia- va començar de pilot i va fer carrera a la turbulenta Gran Bretanya de l’etapa post-Margaret Thatcher. Walsh va ser sindicalista, però es va especialitzar a rebentar vagues. Això sí: va agafar British Airways, una vella dama tocada per la ineficiència, i la va convertir en màquina de fer diners.
Aquesta setmana, fart que acusessin Iberia de tots els mals de Madrid i de l’aeroport de Barajas, Walsh va contestar que el problema és Madrid, no Iberia: “Jo no treballo per als polítics, sinó per als accionistes”. I que no entenia per què parlaven i parlaven tant…
Amb això, Willie deia que el capitalisme que practica és poc social, que el seu compromís amb el que l’envolta és mínim. Però també estava despullant -com al rei del conte- la classe política espanyola posant en evidència les dificultats d’un determinat capitalisme -deixem-ho en castís- per adaptar-se a la llei dels mercats. Aquest capitalisme en què la lògica del mercat s’enverina sempre pel projecte polític. El de la candidatura olímpica fallida per no se sap quina conspiració. El mateix que fa dir a l’alcaldessa de Madrid que la (seva) crisi demana “una reflexió i un esforç nacional perquè és l’aeroport de tots”.
Després Walsh va dir allò de Vueling. Va dir que l’empresa es quedaria a Barcelona encara que Catalunya quedés fora de la Unió Europea. Ens hi podem jugar un dinar que Walsh ni tan sols ho ha consultat amb els advocats. Però era una manera de dir: “Eh, nois, jo faig negocis, no m’atabaleu més amb tanta política!”.
Curiosament, la Catalunya que va fer la cadena, la que somia viatjar a Ítaca i que es té per una de les societats més progressistes d’Europa, rebia el primer copet a l’esquena d’un individu com Willie Walsh.
Perquè la darrera lectura del que va dir l’irlandès és aquesta: estem en un món madur, global, on tothom ens mira. I en aquest món els problemes no s’arreglen amb un “això no toca” o amb l’amenaça de l’apocalipsi. Per resoldre els problemes, s’ha de convèncer. I això no només és necessari per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. També ho és per a la mateixa supervivència d’Espanya al món.

(Publicat al diari La Vanguardia  el 28 de setembre de 2013)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s