Nacionalisme aeri

Nacionalisme aeri

Barajas plora pel seu futur com abans ho havia fet El Prat. I el que ahir es criticava de Barcelona és avui el manual d’instruccions de Madrid

Fa vuit anys, Iberia va anunciar que abandonava l’aeroport de Barcelona i un aire gèlid es va escolar als despatxos de les institucions i d’alguna organització empresarial. A poc que es despistessin, Barcelona quedava fora del mapa de la inversió global. Hi va haver actes públics amb empresaris motivats i les institucions van crear un comitè per veure què podien fer. Els més llançats, en una gens habitual aliança entre el públic i el privat, van comprar Spanair per convertir-la en palanca empresarial amb què apuntalar aquesta estratègia.

Barcelona va salvar els mobles, però només en part. Va adquirir  moral, va inaugurar una segona terminal amb àmplia capacitat (encara que, de fet, ja estava projectada) i fins i tot va guanyar algun vol intercontinental. Però no es va crear el “hub” que tots volien. I Spanair va naufragar. Segurament perquè no era el millor moment per comprar-la. O perquè el sector públic  català (que era el que portava el pes més important del finançament) s’estava quedant sense diners. O per l’hostilitat de l’entorn: Qatar Airlines, temptada com a accionista d’últim recurs, va fugir acovardida. I encara no ha explicat per què.

La percepció del que va passar per part del món econòmic va ser tremendament negativa: Catalunya havia creat una espècie de “frankestein” empresarial. I l’argument més important que va arribar de Madrid va ser aquesta mania catalana en qüestionar les lleis del mercat. Obviaven que Iberia era també un artefacte públic-privat, una línia de bandera dopada amb els crèdits de Caja Madrid. Però l’acusació més important va ser aquesta: la mania en saltar-se el lliure mercat.

Però, ja veuen, el lliure mercat és una convenció que s’adapta sempre a les circumstàncies. Avui és l’aeroport de Barajas el que se sent amenaçat. En part per una pèssima conjuntura turística local. En part també per la sorprenent estratègia d’Iberia, que ha acabat fagocitada pel consorci IAG, amb seu a Londres. En paral·lel, per un capitalisme madrileny que no ha pogut estabilitzar un nucli d’accionistes capaç de fer gravitar l’empresa sobre Barajas. Ara Madrid es mobilitza. Ho fa en millors condicions que Barcelona. Però amb el mateix format públic-privat que tant es va criticar. I amb l’afegit de l’ajuda del Govern espanyol.

És una tremenda lliçó per a alguns. L’economia espanyola és avui un espai obert. Inserida en un mercat global en el qual els territoris competeixen entre ells per atreure fluxos d’inversió. I els aeroports són els aparadors d’aquesta estratègia. És un model on hi ha  guanyadors i perdedors i on el sentit comú aconsella dormir  amb la pistola sota del coixí i el manual de màrqueting al cap. D’aquí aquest neomercantilisme generalitzat que a la pràctica deriva en noves formes de nacionalisme econòmic. Aquí, i allà.

La diferència està en què uns ho reconeixen. I els altres no.

(Publicat a La Vanguardia el dissabte 21 de setembre del 2013)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s