Som on érem

S’apropa la fi de l’estiu i ja ho podem dir. Som on érem. Una mica més bronzejats, una mica més pobres, una mica més vells. Però exactament on érem. A la casella de sortida. La recessió ha passat però ens ha deixat una economia estancada. I uns quants milions d’aturats més.

L’FMI va dir fa uns dies que el que ara cal és reduir un 10% els salaris. Com que l’economia no creix, abaixem encara més els salaris i aconseguirem que -per ciència infusa- els empresaris contractin més. És una idea atractiva, té ganxo perquè és simple d’entendre. Però no sol funcionar. I ens pot tornar a enfonsar en la recessió, potser massa ja per a una societat que frega la desestructuració.

Es fa difícil no sentir certa sensació d’impotència davant la proposta. Espanya no avança malgrat les nostres receptes? Ho sentim molt, no hi ha cap altra política. Que Grècia no surt del forat? Doncs preparem un tercer rescat, diuen els alemanys i el president de l’Eurogrup. Hi ha un consens aclaparador en el món econòmic sobre els límits de les polítiques d’austeritat: l’actual situació a l’Europa del sud, diuen, no és sostenible per molt de temps i amenaça les bases de la convivència i la democràcia. Però les polítiques econòmiques no canvien.

D’aquesta proposta, el més rellevant és que, en recomanar la baixada de salaris, l’FMI ens està dient com ens veuen. Com una economia de segona, que només sap fer cases barates, carreteres cares i productes a baix preu. De tant en tant, també, algun futbolista o algun cuiner, perquè en alegres i guapos no ens guanya ningú… Però cap producte d’avantguarda (o pocs) que inquieti ningú. Per això la proposta ens incomoda tant. Perquè ens estan dient que no es refien de nosaltres com a economia de primera. Vostès, ens vénen a dir, a fer productes barats i a entretenir-nos.

L’agost s’acaba amb dades turístiques estratosfèriques i sense que les exportacions hagin defallit malgrat la recessió europea. Però ni el turisme donarà feina a la gent que ha sortit de les universitats els darrers anys (excepte que acceptin treballar en allò que no imaginaven) ni el miracle exportador suscita grans reflexions en les autoritats. Per què no contracten més, els empresaris? Perquè no tenen mercat. I perquè, malgrat que es posa molt l’accent en els costos laborals, el cert és que les condicions financeres i els costos de l’energia segueixen sent impossibles. O no saben que la revifada industrial americana és fruit d’una energia barata? Donant prioritat a la indústria, probablement la recuperació serà més lenta, però cada lloc de treball que es creï serà més resistent a la ventada de la propera crisi, cosa que no passa amb els llocs de treball del turisme i la construcció. De passada, complirem amb la promesa implícita en què ha viscut la nostra generació: que aquesta és una societat moderna i d’Europa.

Som on érem. Ara només hem de saber com créixer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s